dilluns, 25 de novembre de 2019

El primer petó

Aquesta és la història del que hauria d'haver estat el primer petó però no ho va ser. Ell és un noi de dinou anys. Ella en té divuit. Fa dies que agafen el mateix tren per anar a la universitat. Ell, de fet, solia agafar-lo a una altra estació, però ha canviat la rutina matinal i l’autobús previ només per poder fer aquell trajecte plegats. No ho ha dit, però és així. Ara que han passat més de vint anys d’aquells trajectes en tren és evident que era així.
De vegades se salten la primera classe per quedar-se una estona junts al bar de la facultat. Encara falten alguns mesos -pocs, ni mig any- perquè ell, que és tímid, se li declari rosa en mà en aquella estació on cada matí agafen el mateix tren per anar a la universitat. Ella, que amb divuit anys no en sabia res de la vida, s’havia jurat que es casaria amb el primer amor que li regalés una rosa.
Però encara falten alguns mesos per a aquella declaració rosa en mà. De moment han començat a buscar qualsevol excusa per estar junts. Es burxen i riuen per tot, i s’interessen per l’altre com només s’interessen per l’altre els primers i veritables amors. Algun dia s’escapen del campus i van a Barcelona. La ciutat els ofereix mil racons, mil aventures.
El cementiri del Poblenou s’escau a l’esperit romàntic d’uns joves idealistes i absurds que no han fet ni vint anys. I a ell que li agraden els Dire Straits. I a ella que li agrada Mike Oldfield i que no para d’escoltar, quan està sola a casa, una cançó que la fa pensar en ell. Talk about your life. Perquè li sembla que ell és reservat i que no se li acaba d'obrir. Han passat més de vint anys i potser no li va dir mai, que aquella cançó de Mike Oldfield la feia pensar en ell.
Un dia dels que s’escapen a Barcelona van a la torre del rei Martí l'Humà. Pugen i allà dalt, a dalt de la torre, ell li hauria d’haver fet el primer petó. Però no li fa. Mesos després, quan finalment se li declari, ell li confessarà que se’n moria de ganes. El sol de finals de tardor i les seves veus, fluixetes, que es confonien amb el soroll dels turistes eren l’escenari idíl·lic i una oportunitat perduda. 
Han passat més de vint anys i ella, que ara viu lluny de Barcelona, un dia que torna a la ciutat abans de marxar de viatge fa nit a un hotel qualsevol. Al passadís hi ha una fotografia de la torre de Martí l’Humà. I pensa en el primer petó que no va fer.
El dia que ell se li va declarar, rosa en mà, ella anava a mirar les notes del primer semestre. La noia va entrar al despatx de la professora de literatura i la professora, que ja tenia una edat, va somriure de veure-la tota vermella de l’emoció, passejant orgullosa per la facultat la rosa que li acabava de regalar el seu primer, gran i veritable amor. Ho era aleshores i ho és encara avui, encara que avui hi hagi altres amors que han passat per la seva vida, alguns amb més o menys fortuna.
Quan ha recordat la professora de literatura, que aquell dia de febrer somreia, la noia que ja no és una noia ha tingut curiositat de saber què se n’ha fet i l’ha buscat a internet. Així ha sabut, per un article que li van dedicar els companys de la universitat, que fa anys que és morta. Maleït càncer.

Aquell és el dia que ell se li va declarar, però el dia de la torre de Martí l’Humà era un altre dia, mesos abans. El sol de finals de tardor, el soroll dels turistes i les oportunitats perdudes. No tenien ni vint anys, i reien i es burxaven i estaven enamorats com s’està enamorat quan no tens ni vint anys, encara que no s’ho haguessin dit mai. Era llavors que s’haurien d'haver fet el primer petó, però el cert és que no se’l van fer. 

Cap comentari:

Publica un comentari