dilluns, 19 d’agost de 2019

Tarda de tempesta a la vora de la piscina

Corrien despreocupades pel voral de la piscina, alienes als núvols que començaven a créixer i anunciaven la tempesta de cada tarda. Amb biquini i el cos perfecte, no necessàriament canònic, dels setze anys. Me les mirava i els hauria dit que vigilessin amb la tempesta, si no fos que em feia mandra aixecar-me i sortir de l’ombra.
El seu joc seguia un ritual. Per torns s’encalçaven l’una a l’altra, i rodolaven damunt la gespa, i reien. I altra vegada s’encalçaven, rodolaven i reien. Fins que se’n van cansar i es van acostar cap a la barra del bar a buscar un gelat. Estaven vermelles de córrer i del sol de tot el dia.
La resta de banyistes, majoritàriament famílies amb nens, havien sortit de l’aigua i recollien les tovalloles. S’afanyaven a vestir-se mentre es queixaven del vent sobtat. Tant hi feia. Tornarien l’endemà i totes les tardes de l’estiu mercès a l’abonament de temporada que havia creat aquell any l’ajuntament.
No semblava que a ningú li preocupessin gaire aquelles dues noies que seguien amb biquini i xuclant el polo, ignorant el canvi de temps. A mi tampoc no em preocupaven en excés.
La tarda que van desaparèixer dues noies del poble, hauria jurat que les havia vist jugant a la vora de la piscina. O potser eren unes altres. S’assemblen totes, les noies de setze anys.
Uns dies més tard, quan em mirava les seves fotografies al diari, em convencia que sí, que eren aquelles noies que corrien en biquini pel voral de la piscina i xuclant el polo. Em feia patir que no agafessin fred per culpa de la tempesta que s’acostava. Ves per on. El perill no era a cel obert, sinó que s’amagava a l’ombra.

Cap comentari:

Publica un comentari