Tots els nens del veïnat volien que el meu avi
fos el seu avi. A l’estiu, al poble, ens banyàvem a la bassa de l’hort. Recordo
que tenia el cos tot rodó. El cap rodó, la panxa rodona. Una panxa que li
sobresortia per damunt de la cintureta dels pantalons curts de color groc pàl·lid
que feia servir de banyador.
Des de l’escala rovellada, jo em mirava
l’aigua amb recel. La fauna que hi habitava –tot d’insectes nedadors– no em
feia cap gràcia. Llavors el meu avi em deia: “No tinguis por! Ens ensenyen a
fer braça”. I ell mateix feia una braçada, com per demostrar-me que nedava
igual que els sabaters. Heteroptera
gerromorpha. He hagut de buscar-lo, el nom científic d’aquells bitxos que
ens ensenyaven a nedar els primers estius de la dècada de 1980.
L’avi tenia les ungles estriades. Deu ser per
això que, cada vegada que veig algú amb unes ungles estriades, sigui gran o petit,
home o dona, penso en ell.
Fins que no vaig créixer una mica no li vaig
preguntar per la guerra. A l’avi no li agradava parlar de la guerra. Cinquanta
anys després, la seva mirada reflectia encara l’astorament més absolut.
Preferia passar de la República a la postguerra. I no és que la postguerra fos
fàcil, però aquella monstruositat havia superat la capacitat de comprensió d’algú
del seu caràcter. No he conegut mai ningú tan afable ni de millor disposició.
Avui, quan he travessat la porta de vidre del
bloc de pisos on visc, m’ha vingut l’olor de tabac sense cremar i aquell punt
just de resclosit que, més que desagradable, em resulta
acollidor. L’olor de casa els avis, al barri de la Creu Alta de Sabadell. Una
absència, dos-cents quilòmetres i vint anys més tard, més densa que la xafogor
de la tarda. Davant de l’ascensor, en silenci, he plorat.