dimecres, 24 de juliol del 2013

L'avi Ramon


Tots els nens del veïnat volien que el meu avi fos el seu avi. A l’estiu, al poble, ens banyàvem a la bassa de l’hort. Recordo que tenia el cos tot rodó. El cap rodó, la panxa rodona. Una panxa que li sobresortia per damunt de la cintureta dels pantalons curts de color groc pàl·lid que feia servir de banyador.

Des de l’escala rovellada, jo em mirava l’aigua amb recel. La fauna que hi habitava –tot d’insectes nedadors– no em feia cap gràcia. Llavors el meu avi em deia: “No tinguis por! Ens ensenyen a fer braça”. I ell mateix feia una braçada, com per demostrar-me que nedava igual que els sabaters. Heteroptera gerromorpha. He hagut de buscar-lo, el nom científic d’aquells bitxos que ens ensenyaven a nedar els primers estius de la dècada de 1980.

L’avi tenia les ungles estriades. Deu ser per això que, cada vegada que veig algú amb unes ungles estriades, sigui gran o petit, home o dona, penso en ell.

Fins que no vaig créixer una mica no li vaig preguntar per la guerra. A l’avi no li agradava parlar de la guerra. Cinquanta anys després, la seva mirada reflectia encara l’astorament més absolut. Preferia passar de la República a la postguerra. I no és que la postguerra fos fàcil, però aquella monstruositat havia superat la capacitat de comprensió d’algú del seu caràcter. No he conegut mai ningú tan afable ni de millor disposició.

Avui, quan he travessat la porta de vidre del bloc de pisos on visc, m’ha vingut l’olor de tabac sense cremar i aquell punt just de resclosit que, més que desagradable, em resulta acollidor. L’olor de casa els avis, al barri de la Creu Alta de Sabadell. Una absència, dos-cents quilòmetres i vint anys més tard, més densa que la xafogor de la tarda. Davant de l’ascensor, en silenci, he plorat.