Totes les paraules

Totes les paraules que s'han dit,
si només valgués allò que és nou,
ens condemnarien al silenci.
Retornem sempre al mateix lloc,
el final és el punt de partida
de pensaments que neixen avui
per ser reescoltats un cop més.
Ens repetim a través del temps,
de forma que, milers d'anys després,
no sabem del cert si som uns altres
o bé hem esdevingut eterns.

L'avi Ramon

Tots els nens del veïnat volien que el meu avi fos el seu avi. A l’estiu, al poble, ens banyàvem a la bassa de l’hort. Recordo que tenia el cos tot rodó. El cap rodó, la panxa rodona. Una panxa que li sobresortia per damunt de la cintureta dels pantalons curts de color groc pàl·lid que feia servir de banyador.

Des de l’escala rovellada, jo em mirava l’aigua amb recel. La fauna que hi habitava –tot d’insectes nedadors– no em feia cap gràcia. Llavors el meu avi em deia: “No tinguis por! Ens ensenyen a fer braça”. I ell mateix feia una braçada, com per demostrar-me que nedava igual que els sabaters. Heteroptera gerromorpha. He hagut de buscar-lo, el nom científic d’aquells bitxos que ens ensenyaven a nedar els primers estius de la dècada de 1980.

L’avi tenia les ungles estriades. Deu ser per això que, cada vegada que veig algú amb unes ungles estriades, sigui gran o petit, home o dona, penso en ell.

Fins que no vaig créixer una mica no li vaig preguntar per la guerra. A l’avi no li agradava parlar de la guerra. Cinquanta anys després, la seva mirada reflectia encara l’astorament més absolut. Preferia passar de la República a la postguerra. I no és que la postguerra fos fàcil, però aquella monstruositat havia superat la capacitat de comprensió d’algú del seu caràcter. No he conegut mai ningú tan afable ni de millor disposició.

Avui, quan he travessat la porta de vidre del bloc de pisos on visc, m’ha vingut l’olor de tabac sense cremar i aquell punt just de resclosit que, més que desagradable, em resulta acollidor. L’olor de casa els avis, al barri de la Creu Alta de Sabadell. Una absència, dos-cents quilòmetres i vint anys més tard, més densa que la xafogor de la tarda. Davant de l’ascensor, en silenci, he plorat.

Veuràs els ametllers en flor

i el record dels estius viscuts,

confonent-se en un de sol,

et parlarà a cau d’orella

d’estampes de cels sempre blaus.

D’una terra rogenca i aspra

que resa quan ve la tronada,

una terra assedegada

on, quan no plou poc,

              hi plou massa.

Pensaràs, més cansat que mai,

amb el pes dels anys a l’esquena:

“L’estiu que ve, ja l’he  viscut”.

I sospiraràs, amb recança,

la dolçor que no has tastat:

les ametlles dels ametllers

que avui tot just estan en flor.

 

Petit món de paper

El meu món és petit,
petit i fet de paper.
Els meus vestits,
de colors,
me'ls retallen a mida.

Segons el dia,
segons el vestit,
em dedico a això,
em dedico a allò.

Avui sóc reportera, crec.
Porto una càmera penjada al coll
i un bloc de notes a la mà.

Sóc fràgil.
Amb prou feines m'aguanto dreta.
Però tinc les galtes vermelles
i un somriure d'orella a orella.
I uns ulls grossos i brillants
que no ploren mai.

Això deu voler dir que sóc feliç.

He trobat la vocació:
seré reportera tota la vida!
Enganxada a una carpeta
i folrada amb ironfix!

Si no fos de paper,
no podria respirar.
Si no fos de paper,
segur que m'asfixiaria.

Però sóc de paper.
Tinc les galtes vermelles,
un somriure d'orella a orella
i uns ulls grossos i brillants
que no ploren mai.

Això deu voler dir que sóc feliç.

Molt feliç.

M’allunyo.

De la plaça del cargol
i el cargol que hi vaig trobar,
de l’avi que m’hi portava
agafada de la mà.

Sempre de cara,
amb un blau primavera
a les parpelles.

I arriba un dia
en què l’amant
diu que t’és amic.
Tot és finit.
I punt.
I seguit.