El primer petó

Aquesta és la història del que hauria d'haver estat el primer petó però no ho va ser. Ell és un noi de dinou anys. Ella en té divuit. Fa dies que agafen el mateix tren per anar a la universitat. Ell, de fet, solia agafar-lo a una altra estació, però ha canviat la rutina matinal i l’autobús previ només per poder fer aquell trajecte plegats. No ho ha dit, però és així. Ara que han passat més de vint anys d’aquells trajectes en tren és evident que era així.

De vegades se salten la primera classe per quedar-se una estona junts al bar de la facultat. Encara falten alguns mesos -pocs, ni mig any- perquè ell, que és tímid, se li declari rosa en mà en aquella estació on cada matí agafen el mateix tren per anar a la universitat. Ella, que amb divuit anys no en sabia res de la vida, s’havia jurat que es casaria amb el primer amor que li regalés una rosa.

Però encara falten alguns mesos per a aquella declaració rosa en mà. De moment han començat a buscar qualsevol excusa per estar junts. Es burxen i riuen per tot, i s’interessen per l’altre com només s’interessen per l’altre els primers i veritables amors. Algun dia s’escapen del campus i van a Barcelona. La ciutat els ofereix mil racons, mil aventures.

El cementiri del Poblenou s’escau a l’esperit romàntic d’uns joves idealistes i absurds que no han fet ni vint anys. I a ell que li agraden els Dire Straits. I a ella que li agrada Mike Oldfield i que no para d’escoltar, quan està sola a casa, una cançó que la fa pensar en ell. Talk about your life. Perquè li sembla que ell és reservat i que no se li acaba d'obrir. Han passat més de vint anys i potser no li va dir mai, que aquella cançó de Mike Oldfield la feia pensar en ell.

Un dia dels que s’escapen a Barcelona van a la torre del rei Martí l'Humà. Pugen i allà dalt, a dalt de la torre, ell li hauria d’haver fet el primer petó. Però no li fa. Mesos després, quan finalment se li declari, ell li confessarà que se’n moria de ganes. El sol de finals de tardor i les seves veus, fluixetes, que es confonien amb el soroll dels turistes eren l’escenari idíl·lic i una oportunitat perduda. 

Han passat més de vint anys i ella, que ara viu lluny de Barcelona, un dia que torna a la ciutat abans de marxar de viatge fa nit a un hotel qualsevol. Al passadís hi ha una fotografia de la torre de Martí l’Humà. I pensa en el primer petó que no va fer.

El dia que ell se li va declarar, rosa en mà, ella anava a mirar les notes del primer semestre. La noia va entrar al despatx de la professora de literatura i la professora, que ja tenia una edat, va somriure de veure-la tota vermella de l’emoció, passejant orgullosa per la facultat la rosa que li acabava de regalar el seu primer, gran i veritable amor. Ho era aleshores i ho és encara avui, encara que avui hi hagi altres amors que han passat per la seva vida, alguns amb més o menys fortuna.

Quan ha recordat la professora de literatura, que aquell dia de febrer somreia, la noia que ja no és una noia ha tingut curiositat de saber què se n’ha fet i l’ha buscat a internet. Així ha sabut, per un article que li van dedicar els companys de la universitat, que fa anys que és morta. Maleït càncer.

Aquell és el dia que ell se li va declarar, però el dia de la torre de Martí l’Humà era un altre dia, mesos abans. El sol de finals de tardor, el soroll dels turistes i les oportunitats perdudes. No tenien ni vint anys, i reien i es burxaven i estaven enamorats com s’està enamorat quan no tens ni vint anys, encara que no s’ho haguessin dit mai. Era llavors que s’haurien d'haver fet el primer petó, però el cert és que no se’l van fer. 

Tarda de tempesta a la vora de la piscina

Corrien despreocupades pel voral de la piscina, alienes als núvols que començaven a créixer i anunciaven la tempesta de cada tarda. Amb biquini i el cos perfecte, no necessàriament canònic, dels setze anys. Me les mirava i els hauria dit que vigilessin amb la tempesta, si no fos que em feia mandra aixecar-me i sortir de l’ombra.
El seu joc seguia un ritual. Per torns s’encalçaven l’una a l’altra, i rodolaven damunt la gespa, i reien. I altra vegada s’encalçaven, rodolaven i reien. Fins que se’n van cansar i es van acostar cap a la barra del bar a buscar un gelat. Estaven vermelles de córrer i del sol de tot el dia.
La resta de banyistes, majoritàriament famílies amb nens, havien sortit de l’aigua i recollien les tovalloles. S’afanyaven a vestir-se mentre es queixaven del vent sobtat. Tant hi feia. Tornarien l’endemà i totes les tardes de l’estiu mercès a l’abonament de temporada que havia creat aquell any l’ajuntament.
No semblava que a ningú li preocupessin gaire aquelles dues noies que seguien amb biquini i xuclant el polo, ignorant el canvi de temps. A mi tampoc no em preocupaven en excés.
La tarda que van desaparèixer dues noies del poble, hauria jurat que les havia vist jugant a la vora de la piscina. O potser eren unes altres. S’assemblen totes, les noies de setze anys.
Uns dies més tard, quan em mirava les seves fotografies al diari, em convencia que sí, que eren aquelles noies que corrien en biquini pel voral de la piscina i xuclant el polo. Em feia patir que no agafessin fred per culpa de la tempesta que s’acostava. Ves per on. El perill no era a cel obert, sinó que s’amagava a l’ombra.

Universitat Autònoma de Barcelona

La meva universitat fa olor de pins i de formigó.
A través de la finestra intueixo el canvi de temps.
Els poetes que són morts ens saluden en llengües perdudes.
Avui, una vida després, l’aula és buida.
Els poetes no són pas més morts que aquella qui vaig ser.

Sucre a la sang

La iaia Maria tenia sucre a la sang. Quan jo era petita, i per tal com en parlava la mare, ja ho entenia que es tractava d’un problema de salut. Amb tot, era incapaç d’imaginar quin tipus de dolència en deriva, d’un excés de dolçor.

Asseguda a la taula, berenava la meva llesca de pa amb oli i xocolata i me la mirava. Es movia atrafegada per la cuina, a punt de començar a preparar el sopar. Quan va tenir tot allò imprescindible –un grapat de mongetes tendres, l’escorredora i un ganivet acabat d’esmolar– es va asseure en una cadira baixa que hi havia en un racó i es va posar a triar i tallar les tavelles. Ho feia amb una destresa que em deixava bocabadada, literalment.

-Tanca la boca i menja.

-Sí, iaia.

Era el primer que em deia en tota la tarda. No em semblava pas una dona dolça. Tampoc em semblava l’heroïna de qui em parlava la mare.

La mare m’havia portat a casa la iaia Maria perquè m’hi estigués tota una setmana. Havien començat les vacances escolars i a la mare, que era mestra, encara li quedaven uns dies de feina. Després ens n’aniríem totes dues a un càmping de la platja.

-Iaia, vau tenir por quan la guàrdia mora va entrar a casa?

I llavors m’imaginava els soldats entrant en aquella mateixa cuina i la iaia, tot un manyoc de nervis, amenaçant-los amb el ganivet acabat d’esmolar a la pedra. Però allò no havia passat allà. Aquell episodi havia passat a ciutat i em coneixia la història de memòria.

La iaia, que llavors era una dona jove amb una criatura petita, els havia plantat cara. El seu marit era al front. El seu pare havia fugit. Vivia amagat vés a saber on, frontera enllà. En aquells moments ella no ho sabia, però cap dels dos no tornaria.

Els havia escridassat i, sense saber si l’entenien o no, els havia etzibat en català, que era l’únic que parlava, que eren uns pocavergonyes d’entrar d’aquella manera a les cases, espantant la nena que no parava de plorar i xisclar. Unes hores abans, quan havia sabut que els soldats desfilaven impunement pels carrers, havia cremat tots els papers que l’haurien pogut comprometre, els papers de la cooperativa, a l’estufa de llenya. Va mantenir intacta la dignitat, i va perdre tota la resta.

La iaia no m’havia contestat. S’havia aixecat a encendre els fogons. Havia posat una olla d’aigua amb sal a bullir i una paella per fregir-hi una mica de cansalada.

-Aviat hi haurà el sopar fet i encara no has acabat de berenar.

Vaig empassar-me el pa com vaig poder i vaig rosegar una mica de xocolata. Aquella nit gairebé no vaig dormir. Em vaig llevar quan tot just clarejava i vaig sortir al pati amb el meu pijama curt. Em vaig asseure al terra, mirant les flors que la iaia cuidava com una experta jardinera. Era tan d’hora que encara feia fred i em vaig quedar arraulida, abraçant-me ben fort les cames.

Quan la iaia Maria em va trobar al jardí, no em va dir res, però va anar a omplir la regadora. Me la va fer agafar i em va anar guiant a través de les plantes mentre jo hi deixava caure, tremolosa, aquell plugim sobrevingut. Es va posar a cantar suaument:

-Les nenes maques al dematí, s’alcen i reguen, s’alcen i reguen...

Quan tens vuit o nou anys, com jo tenia aquell estiu, els dies passen lents. Aquella setmana vaig regar les flors i vaig saltar a corda. Vaig fer els deures del quadernet i vaig beure les millors llimonades de la meva vida. La iaia me les feia només per a mi: aigua, llimona i sucre, en una gerra de vidre turquesa que prèviament havia omplert de glaçons.

Era una dona de poques paraules, però quan menys m’ho esperava, l’afecte la desbordava i es convertia, de sobte, en una cosa densa i palpable: cantant-me cançons o fent-me una llimonada que ella no podia beure pel sucre que hi posava; pentinant-me els cabells amb suavitat o agafant-me de la mà per fer una passejadeta curta fins al poble, on anàvem cada dia a comprar el pa i la fornera em regalava un rosegó.

Així, mandrosament, va arribar un altre dissabte. Diumenge vindria la mare a buscar-me i marxaríem a la platja. S’acostava l’hora de sopar i tornava a tocar mongeta tendra bullida, aquesta vegada amb patata, ceba i pastanaga. L’endemà, amb el suc de la vianda, la iaia en faria un arròs. Sabia que a la mare li agradava aquell arròs: un plat senzill que les transportava a totes dues a uns anys difícils a través dels quals, malgrat tot, s’havien obert camí. Anys de penúria i també d’una complicitat perduda.

Quan va haver aplegat l’imprescindible –la verdura, l’escorredora i el ganivet– es va asseure a la cadira baixa que hi havia al racó i va començar a triar i tallar les tavelles que tenia damunt la falda. Encara no havia acabat que va anar a encendre el foc i hi va posar l’olla a bullir.

La iaia tallava les mongetes amb destresa. Fins que després d’un cop de ganivet, ni més brusc ni més fort que els anteriors, una llambregada de dolor li va travessar la cara. El ganivet va fer clinc contra l’escorredora i la sang li va començar a brollar, espessa, del dit. Va inspirar fort, però no va deixar anar cap soroll: cap gemec, cap xiscle.

Es va aixecar amb una parsimònia que fins llavors no li havia conegut. Tot el nervi se li havia esvaït. Es va acostar als fogons, va destapar l’olla amb l’ajuda d’un drap i, sense pensar-s’ho, hi va sucar el polze. Tenia el front i la cara tots suats. Quan va semblar que es recuperava, em va mirar.

-És pel sucre. Si no m’escaldo les ferides, no deixen de sagnar.

Aquell capvespre d’estiu vaig comprendre què significa tenir sucre a la sang. Però encara trigaria uns anys a entendre quantes ferides havia hagut de curar la iaia Maria al llarg de la seva vida, amb aigua bullint o altres remeis.

Quan diumenge al migdia ens vam menjar l’arròs, la iaia, la mare i jo, no podia treure’m del cap el que havia vist el dia anterior.  Aquell polze submergint-se, mecànicament, a dins de l’olla. L’hemorràgia, efectivament, s’havia tallat al moment. A la tarda, quan ens allunyàvem amb el cotxe, li vaig explicar l’anècdota a la mare.

-És una dona molt valenta- em va dir. –Sempre ho ha estat.

I no va dir res més en tot el trajecte.

La mare, quan ha estat més gran, també ha tingut sucre a la sang. Deu ser cosa de família. Potser val més que jo mateixa me’n vagi fent a la idea, que algun dia la sang em brollarà de les ferides, i no sabré com aturar-la.

Totes les paraules

Totes les paraules que s'han dit,
si només valgués allò que és nou,
ens condemnarien al silenci.
Retornem sempre al mateix lloc,
el final és el punt de partida
de pensaments que neixen avui
per ser reescoltats un cop més.
Ens repetim a través del temps,
de forma que, milers d'anys després,
no sabem del cert si som uns altres
o bé hem esdevingut eterns.

L'avi Ramon

Tots els nens del veïnat volien que el meu avi fos el seu avi. A l’estiu, al poble, ens banyàvem a la bassa de l’hort. Recordo que tenia el cos tot rodó. El cap rodó, la panxa rodona. Una panxa que li sobresortia per damunt de la cintureta dels pantalons curts de color groc pàl·lid que feia servir de banyador.

Des de l’escala rovellada, jo em mirava l’aigua amb recel. La fauna que hi habitava –tot d’insectes nedadors– no em feia cap gràcia. Llavors el meu avi em deia: “No tinguis por! Ens ensenyen a fer braça”. I ell mateix feia una braçada, com per demostrar-me que nedava igual que els sabaters. Heteroptera gerromorpha. He hagut de buscar-lo, el nom científic d’aquells bitxos que ens ensenyaven a nedar els primers estius de la dècada de 1980.

L’avi tenia les ungles estriades. Deu ser per això que, cada vegada que veig algú amb unes ungles estriades, sigui gran o petit, home o dona, penso en ell.

Fins que no vaig créixer una mica no li vaig preguntar per la guerra. A l’avi no li agradava parlar de la guerra. Cinquanta anys després, la seva mirada reflectia encara l’astorament més absolut. Preferia passar de la República a la postguerra. I no és que la postguerra fos fàcil, però aquella monstruositat havia superat la capacitat de comprensió d’algú del seu caràcter. No he conegut mai ningú tan afable ni de millor disposició.

Avui, quan he travessat la porta de vidre del bloc de pisos on visc, m’ha vingut l’olor de tabac sense cremar i aquell punt just de resclosit que, més que desagradable, em resulta acollidor. L’olor de casa els avis, al barri de la Creu Alta de Sabadell. Una absència, dos-cents quilòmetres i vint anys més tard, més densa que la xafogor de la tarda. Davant de l’ascensor, en silenci, he plorat.

Veuràs els ametllers en flor

i el record dels estius viscuts,

confonent-se en un de sol,

et parlarà a cau d’orella

d’estampes de cels sempre blaus.

D’una terra rogenca i aspra

que resa quan ve la tronada,

una terra assedegada

on, quan no plou poc,

              hi plou massa.

Pensaràs, més cansat que mai,

amb el pes dels anys a l’esquena:

“L’estiu que ve, ja l’he  viscut”.

I sospiraràs, amb recança,

la dolçor que no has tastat:

les ametlles dels ametllers

que avui tot just estan en flor.