M’allunyo.

De la plaça del cargol
i el cargol que hi vaig trobar,
de l’avi que m’hi portava
agafada de la mà.

Sempre de cara,
amb un blau primavera
a les parpelles.

I arriba un dia
en què l’amant
diu que t’és amic.
Tot és finit.
I punt.
I seguit.

Enyoro un temps
que no serà meu.
Te m'has clavat,
a l'entranya,
i allà on eres tu,
ara hi ha un buit.
M'exploro el relleu
i entre els accidents
de la geografia personal
t'hi trobo l'empremta:
just on el ventre acaba
i em comença l'ànima.

L’epidermis, l’equador.
I el que passa allà al defora
i el que passa pell endins
són dues realitats
que es mouen en paral·lel
cap a dos pols oposats.

Si tu no ho saps, t’ho diré:
has estat un terratrèmol.
M’has esquerdat, simplement.

Avui m’he blindat,
no em surt ni un mot.
Potser és normal
si ja ho he dit tot,
si ja ho he fet tot.

M’he encallat
entre el problema i la solució.
Potser si d’esma em cerco
encara m’hi trobaré:
al bell mig del signe igual.
I això, segur, és el pitjor.

Em vas demanar que et vigilés el foc:
“que no s’apagui mentre no hi sóc”.
I en realitat hi has estat ben poc,
i jo segueixo aquí, cremant branquillons.

En plena vall, el sol il·lumina de biaix:
és així que aprens que, fins i tot quan és de dia,
el món no és mai
gaire esplèndid ni radiant.

Santa Innocència,
la dels versets d’amor.
I el cinisme,
l’excusa del mal perdedor.

L’amor és de sucre:
llaminer,
però et corca les dents.

Escric serenament,
com qui no vol la cosa.
I els records de tu
no em fan cap nosa
quan, distreta,
em vénen al pensament.
Només lamento,
en algun moment,
no haver estat del tot sincera.
I de nou m'ho callo.
Tot per portar-ho dignament.

T'has adormit.
L'esbufec del son
és tranquil,
la fragància càlida
que exhala el teu cos
impregna el llit.

Em fascina
el borrissol
a l'orella.
Embadalida,
observo:
l’espasme
i el múscul,
que es relaxa després.

Les parpelles ens separen
i, des del meu món,
no arribo allà on ets

Després d'una foscor incerta.

M’enlluerna
un cel de petits estels de plàstic,
fosforescències excitades a mitja nit.

Un silenci he construït
i, quan m'hi trobo,
no m'hi reconec,
m'escarneixo i me'n ric.
"De què rius?"
Si ho sabessis...
De callar
aquest moment precís.

Fes-me avui de copa:
per assaborir
un nou gust
-préssec, tabac i tu-
em beuré el licor
de la teva boca.